L’havanera, que en els seus orígens era una dansa, és un gènere musical, una fórmula rítmica i melòdica, nascuda a Cuba fruit de la transformació de la contradansa europea amb elements melòdics i ritmes hispànics i afroantillans, esdevenint un ritme molt característic d’un cadenciós balanceig i una melodiosa sensualitat.
Abans de consagrar-se amb el nom d’havanera, es va dir d’altres maneres: contradansa, dansa, dansa havanera, americana o fins i tot, tango americà.
Al 1836 apareixia publicada a Mèxic la `partitura anònima de l’havanera “La pimienta. Contradanza de inspiración cubana” i al 1855 s’estrenava a l’Havana la que seria la més famosa de tots els temps arreu del món, “La Paloma” de Sebastian Iradier.
El que era a mitjans del segle XIX una dansa esdevingué en cançó al incorporar-li lletra, creant aquest nou gènere musical. L’havanera, doncs, es va vincular entre el públic català i espanyol dins de sarsueles i interpretada per cors i orfeons, prenent molta popularitat i perdent aquesta importància, dintre de la successió natural de modes i estils, a mitjans del segle XX.
Restant en ambients populars com a cors, tavernes, ambients de treball de pescadors o industrials i músics ambulants, és a Catalunya a partir dels anys seixanta, quan hi ha un nou impuls i s’instaura el que serà fins ara el tipus de divulgació més corrent d’aquest gènere, la interpretació de les havaneres en forma de concert, normalment a l’aire lliure, amb unes característiques escèniques i estructures musicals molt comuns i prenent com a eix principal l’havanera combinada amb sardanes i valsos mariners. Hem de remarcar que aquest impuls, ha fet que l’havanera s’adoptés com un símbol important dins de la cultura popular catalana, fins projectar-se clarament a la resta d’ Espanya, Europa i al continent llatinoamericà.
